Al tren, tot són somriures que donen molt a pensar. Pensar en com és tot allà dalt, hi haurà molta neu, no n’hi haurà gens... no ho sabem. Entre rialles i més rialles arribem a Ribes de Freser. Encara no veiem neu, però sembla que és cada cop més aprop. Ja amb tot posat agafem el cremallera. Sentim la neu a la vora, i per fi la veiem. La vall s’inunda de blanc i tots sentim unes immenses ganes de baixar del tren i tocar-la. Pocs minuts més tard el tren s’atura i baixem. JA HI SÓM! Sense pensar-ho dos cops, correm amb els plàstics per una primera tirada. L’Ivan vol demostrar que vol ser un pingüí, i fa valer les seves aptituds llençant-se de cara sense por. Riures, boles de neu xocant contra les jaquetes, i cor oberts caient com una croqueta formen un paisatge bonic i difícil d’oblidar. És com tornar a ser a Ulls Oberts...quins records!
La gana pot amb nosaltres, i seiem per menjar el que moltes mares, amb un carinyo immens, ens han preparat! Macarrons de can Campillo, croquetes extraordinàries, i un pastis també de can Campillo ( s’emporta el premi ) formen un menú perfecte.
Ja amb la panxa plena comencem el llarg viatge. Decidim arribar a la casa de la Farga a peu. “Seràn dues horetes i poc” deia amb confiança el senyor Farrás. Agafem motxilles, guitarres, calçots i la pilota, i comencem a caminar. Entre queixes i preguntes típiques de temps restant, observem la Vall més maca de tota Catalunya. Trepitjant neu verge, avancem poc a poc. Alguna que altre relliscada i més d’una bola de neu llençada ens acompanya en el camí.
Se’ns fa realment llarg però, després de gairebé quatre hores i mitja, arribem a la casa. Els primers en arribar ens deixem caure al terra amb motxilles incloses i se’ns noten les ganes de descansar.
Una bona dutxa ens revifa, i la panxa ja demana menjar. Les guitarres també agafen protagonisme i es senten acords que mouen cors.
Els primers voluntaris per cuinar ja estàn preparant uns macarrons que esperem amb deliri. Falta sal? No passa res! Un bon home amb el que convivim ens en deixa. Compartim sopar a taula, i és realment reconfortant estar tots junts.
Abans d’anar a descansar decidim jugar una estona, però sense moure’ns gaire del lloc. El “Password” i la mímica omplen gran part de la nit i ens fan passar una bona estona. Una última estona per repassar el dia i parlar sota la llum de les espelmes despedeixen un gran dia.
BON DIA! Alguns han dormit més que d’altres, però ja tenim les piles una mica recarregades. Un esmorzar de 10 ens obra les portes al que sembla ser un altre gran dia.
En Pau ens proposa sortir a caminar una estona per veure el prat on pròximament hi passarem dotze dies i per estirar una mica les cames. Parem davant d’un mapa de la zona i decidim anar a veure una cascada que cau aprop d’allà. “No serà com ahir, no Pau? Dues horetes, dues horetes..!” Al cap de mitja hora arribem a una magnífica cascada. Alguns no poden resistir i es treuen les botes per mullar els peus. El Borja no vol ser menys, sinó que vol ser més, i decideix banyar-se sencer; tot un home! Quin goig de cascada, quin goig d’aigua i quin goig de paisatge! Tornem cap a la casa, que els calçots ens esperen!
Quins calçots! Molts acabem amb les mans negres, però no passa res!
Un cop dinats ja és hora de recollir-ho tot per marxar. Ens fa pena deixar la casa, però Barcelona ens espera.
Enmotxillats abandonem La Farga direcció Queralbs per agafar el tren que ens tornarà cap a la ciutat.
Han estat dos dies intensos que ens han obert els ulls i on hem descobert els secrets que amaga la Vall de Núria.
Texto: Pau Sureda
